HE MORT EL POP

“He mort el pop” és una paròdia amable sobre el món i els personatges d’Àngel Guimerà. És una altra manera de commemorar-ne el centenari de la mort. Acostar-s’hi des de la paròdia no deixa de ser un homenatge que nosaltres considerem original. En comptes de fer un cop més “Terra Baixa”, fem un paquet de tres: “Terra Baixa”, “Mar i Cel” i “Maria Rosa” i des de la complicitat amb el gran autor, fem broma, ens preguntem què se’n devia fer d’en Manelic, de la Blanc de Mar i Cel o de la mateixa Maria Rosa. I ens ho preguntem amb broma i ironia, com quan, amb tota la confiança, en un dinar de nadal, volem prendre el pèl a l’avi. Des de l’amor i, no cal dir-ho, l’admiració.

Aquest muntatge, una mena de versió estripada i musical dels ninots escènics de Guimerà, amb mestre de cerimònies inclòs (cosa que l’acosta perillosament al cabaret) consta de cinc parts. La primera, una introducció, on reflexionem sobre les dues obsessions de Guimerà, l’amor i la mort. Seguidament, tres parts on reproduïm els finals respectius de “Manelic”, “Mar i Cel” i “Maria Rosa” acompanyats d’unes escenes plenes d’ironia relacionades amb els protagonistes d’aquestes obres: Manleic, un mite nacional que ja n’està tip, Blanca i la hipocresia del món actual i finalment, el cruel destí de Maria Rosa, a la presó per assassina, on rep propostes molt modernes per treure rèdit comercial a la seva situació. Finalment, un epíleg musical on es respon a les acusacions que apareixen de tant en tant sobre la vigència de Guimerà. La tesi és que només cal obrir els diaris, i cada dia hi ha esdeveniments que, si més no, en molts (sobretot de violència de gènere), el món de Guimerà no és tan llunyà del món actual.