Orphée Et Euridice Teatro Alla Escala

La fórmula proposada per Hofesh Shechter i John Fulljames sembla aparentment senzilla però en realitat s’acaba revelant com un excel·lent mirall de les passions humanes. En un escenari fosc, gairebé nu i en el qual la llum cobra el protagonisme com si es tractés d’un personatge més de la trama, sobresurten en la proposta com es subratlla l’amor desesperat, la malenconia o la ràbia, que literalment crema sobre les taules, embolicant el cadàver d’Euridice. D’alguna manera, el muntatge empeny la música -magistral- de Gluck en la seva versió francesa estrenada a París el 1774 com si volgués evitar robar-li protagonisme a la partitura. L’acompanya en un subtil i elegant segon pla. Deixa lluir-se a l’excel·lent trio de veus que protagonitza aquesta producció i a l’fantàstic ballet de l’Hofesh Shechter Company: Fatma Said sap coronar-se com una estupenda encarnació de l’Amor. Una veu jove, múrria, que modela les floritures amb les que li demana a Orfeu paciència . I, tot, mentre es passeja per la plataforma que s’eleva per sobre de l’escenari i sobre la qual es treu el cap el conjunt instrumental dirigit per Michele Mariotti. Christiane Karg dóna vida a una Euridice de veu neta i mirada perduda, desesperada per no aconseguir trobar els ulls de Flórez en el més fosc de l’infern. Tots dos formen un tàndem perfecte per encarnar els alts i baixos de l’propi amor. Però, sens dubte, és el tenor peruà qui s’imposa, sobretot quan canta “J’ai perdu mon Eurydice”; Flórez podria invocar el nom d’ella fins a l’infinit i aconseguiria sens dubte que cap d’elles sonés igual que l’anterior.