Señora de rojo sobre fondo gris amb JOSÉ SACRISTÁN

Un pintor, amb molts anys a l'ofici, fa temps que està sumit en una crisi creativa. Des que va morir, de manera imprevista, la seva dona, que ho era tot per a ell, pràcticament no ha pogut tornar a pintar.

Som a l'estiu i la tardor del 1975. La filla gran de tots dos és a la presó per les seves activitats polítiques, i és en aquestes dates quan sorgeixen els primers símptomes de la malaltia de la seva mare que la filla viurà des de dins de la presó. És un altre record permanent a la vida del seu pare, que també ara reviu.

Aquesta obra teatral és el relat d’una història d’amor en camí desenfrenat cap a la mort, que ens situa en aquella Espanya amb trets inequívocs, que ens parla de la felicitat i de la seva pèrdua i que arriba a la intimitat de cada ésser humà i a la seva emoció, pel camí recte i simple de la veritat.

Al setembre de 1989 vam estrenar “Las guerras de nuestros antepasados”.

Avui tornem a Miguel Delibes.

Sento que tornar a Miguel Delibes, ara amb el seu esglaiat Nicolás, suposa lliurar-me a una tasca que bé pogués ser o significar la culminació d'una aventura de treball i de vida que ja dura més de seixanta anys.

Sigui com sigui…

Pacífico deia del seu oncle Paco que va ser “l'home que el va ensenyar a mirar”.

Tornar a Miguel Delibes és no deixar d'aprendre a mirar.

Passeu.

I mireu.

José Sacristán