Lo pequeño - Festival TNT

a parella creativa Mont de dutor porta anys treballant-se els marges d’allò convencional. Reivindicant l’escena com a laboratori de significats possibles, construeixen ficcions absurdes on tot es planteja, tot s’accepta, i res es tanca. No hi ha una veritat. Així, amb un punt gamberro, dinamiten la posició del Teatre com a lloc de confirmació dels ordres que ens governen. Són gent que fa petites les coses grans, i viceversa.

Després de l’èxit de peces com #micròfonos (2013) o Y por qué John Cage (2011) van decidir dedicar un temps llarg a trobar-se amb nova gent, espolsant-se la pressió d’haver de produir per seguir a la cresta de l’onada. “Volem tenir el poder i el dret de no saber on anem, però sabent com arribar-hi. Volem treballar de manera no – productiva (tant pel que fa al producte com a la finalitat) donant valor a aquest
immaterial”.

Capgirant la frase feta: y de esos lodos, estos polvos. Lo Pequeño (2018) és un veure volar partícules en l’aire que surt de la trobada amb la igualment inclassificable Cris Blanco, una altra experta en posar la lupa sobre la trampa i el cartró dels mecanismes que donen significat a les coses, ja es trobin a dalt de l’escenari o no.

A Lo Pequeño els tres fan com si durant una estona. Fan com que inventen cançons, fan com si juguessin a endevinar el que l’altre pensa. Fan el burro a consciència en un acte de creació política i per a tots els públics. Alterant l’ordre dels factors abans que els hàgim fixat, i quedant-se allà, jugant en aquella avant-sala cognitiva per veure què hi passa. Un exercici d’obertura de mires que als grans ens convé bastant, i que pels més petits serà com no haver sortit de casa.