La cançó de sempre

A càrrec de Companyia 23

Què ho fa que són aquelles cançons senzilles sentides en el bressol les que més em commouen? Què ho fa que sempre vull tornar a casa, fins i tot, quan el camí ja s’ha esborrat? Què ho fa que estimi la meva terra com el nadó estima el batec de la seva mare? Per què em comporto a casa meva com un foraster, que arriba de nit per arrencar de la terra allò que desitja? Per què tracto a la meva mare, la terra, com un objecte que es pot comprar, utilitzar i vendre? Com és que tothom treballa per a entristir al món, avui dia?

Quina classe de vida duc en aquesta ciutat si surt el sol, es pon, es vesteix el dia, sense que jo me n’adoni; si la nit s’omple d’estels, i no els veig; si allà d’enllà deuen florir els arbres, i no s’obre ni una flor als meus ulls?

La sopa és a punt. Tothom ja és a casa. Descalceu-vos i entreu. A taula ja s’han assegut tots els companys: el noi del Poble Sec, en Rusiñol, en Sagarra, la Rodoreda, la Capmany… també s’ha presentat un poeta andalús, una corista del Paral·lel, un francès llunàtic i, fins i tot, un cap indi desterrat. Aquí acollim a tothom. Hem posat un ram de flors a la taula, que no només de pa viu l’home. Asseieu-vos i començarem. Mengeu a poc a poc, la digestió comença a les orelles! Que vagi de gust. Bon profit!