La Cordero i el seu exèrcit

Sento la fi dins del cos. L'única batalla final és la que lluito amb mi mateixa. La meva apocalipsi no és una catàstrofe, és un gran cabaret… com la vida mateixa. Sé que aquesta última batalla la guanyaré perquè no acaba en extermini, sinó en l'acte més difícil: perdonar-me per tot el que no vaig fer, per la qual cosa ja no faré, i aprendre a assumir-ho sense càstig. Massa soroll, massa vanitat, massa alcohol. Deixar d'esperar. Retirar el cos de la funció poètica. Detenir-se per fi. Però sense esperar el regne dels cels, perquè el regne dels cels no existeix.”